dijous, 10 d’abril del 2014

Introducció. Comparació entre capítols

Jesús Moncada Mequinensa (1941)- Barcelona (2005)

Jesús Montcada va néixer en plena postguerra en un petit poble de vençuts per la Guerra Civil, entre els riu Segre i l’Ebre. L’economia del seu poble es basava principalment en transportar mercaderies de les nombroses mines dels voltants per aquests rius, fet que trobem reflectit en un dels seus contes: Senyora mort, carta de Miquel Garrigues. Va fer els estudis primaris a Mequinensa i després es va traslladar a Saragossa amb 12 anys a estudiar batxillerat. Durant els seus estudis a la capital de província fa nombroses visites al seu poble natal. I mentre fa els cursos superiors de batxillerat estudia també tres cursos de magisteri i torna a Mequinensa per a exercir de docent durant un parell de cursos, sense tindre encara 18 anys. Després retorna a Saragossa on compleix el servei militar obligatori i al acabar, torna a exercir de docent al seu poble.
A 1966 Montcada es mou cap a Barcelona. Dedica el seu primer any a la pintura comercial i treballa a l’editorial Montaner i Simón, com ajudant de Pere Calders, qui l’animarà a escriure. El fet que es traslladés a Barcelona va fer-li una empenta a la seva obra, tant pictòrica com literària. A 1981 publica la seva primera col·lecció de contes: Històries de la mà esquerra i altres narracions. A la mort del seu pare al 1982 Moncada decideix dedicar-se molt més a la literatura que a la pintura. Des d’aquell moment es dedicà a escriure i a fer traduccions en català per diverses editorials, fins a la seva mort a causa d’una greu malaltia al 2005.


La seva obra: El Cafè de la Granota

Els catorze contes van estar redactats entre 1980 i 1985 i publicats finalment al març de 1985 per l’editorial La Magranta. Tots aquests contes tenen un rerefons comú i un caràcter unitari. Es podria pensar que els contes del Cafè de la Granota han estat escrits com a independents i que l’autor no pretenia constituir una unitat mentre els escrivia, però els trets comuns i una sèrie d’elements que els impregnen a tots fan que finalment els contes es trobin en perfecta sintonia i homogeneïtat.
Escenari Geogràfic
Un dels elements que fa possible aquesta sensació d’unitat és l’escenari on es desenvolupa l’acció dels contes. Tots els contes d’una manera o una altre tenen com a epicentre el poble de Mequinensa. A més es fa referència també a poblacions de les rodalies com Lleida, Fraga o Torrent de Cinca. Trobem també que es nombren cafès, en molts dels contes surt contextualitzat el Cafè de la Granota, es nombren les mines, per exemple la de Flix, i també els llaüts dels molls de l’Ebre. Tots aquests elements surten directa o indirectament als contes relacionant-los entre si. Per exemple, al conte un barril de sabó moll, surt ja nombrat el Cafè de la Granota:
“Allò del Florenci va començar que ja es volia fer l’horeta d’anar a dinar —em digué el vell Cristòfol a La Granota mentre bevíem cafè..”
També trobem molts personatges que surten a diferents contes: llaüters, minaires, pagesos, botiguers... Tots ells són típics personatges que podríem trobar en un poble com el de Mequinensa de l’època.
Escenari temporal i històric
No hi ha gaires dates en les narracions però les poques que hi ha situen les històries entre les dècades dels cinquanta i principis del seixanta del segle XX.
Al conte Futbol de la ribera trobem esmentada la data del partit de futbol: “...aquella tarda de 1958 destinada a passar a la història esportiva de la vila;” . Aquesta data ens situa a les darreries dels anys 50.
També trobem al conte Amarga reflexió sobre un manat de cebes una referència temporal: en ell es redacten els fets cronològicament i trobem expressions com “ a dos quarts de dues de la nit del quinze de novembre de mil nou-cents cinquanta vuit “ que ens tornen a situar al mateix any.
En un enigma i set tricornis també es troba una referència al temps dient el cronista que “a principis dels anys seixanta el pes de les forces de l’ordre de guarnició a la vila excedia de bon tros la mitja tona, això sí, distribuïda entre set guàrdies civils de manera més aviat poc equitativa “.
Podríem parlar també del context històric veient que en diferents contes es parla dels “tricornis”, conegut barret de la Guàrdia Civil característic del Franquisme. L’opressió i repressió política que trobem per exemple a amarga reflexió sobre un manat de cebes són un símbol característic també de l’època on es situen les narracions, a més, es van diferents referències explicites a la dictadura i al franquisme. Al conte Guardeu-vos de somiar genives esdentegades trobem però una referència a la guerra de Corea, que va tenir lloc entre 1951 i 1953 que també ens situen històricament.


L’humor i l’ironia

Un altre element que comparteixen els contes és que tots homogeneïtat en el to d’humor i una forta ironia en la majoria dels contes. Els únics contes que tenen més mancança d’aquest to d’humor i ironia són Preludi de traspàs i Guardeu-vos de somiar genives esdentegades. També són aquests dos contes els que posseeixen una estructura diferent: no s’organitzen ni en forma de crònica , d’informe objectiu ni de soliloqui. Són dos contes redactats des de la perspectiva d’un narrador omniscient. Aquest to d’humor i ironia el veiem reflectit en les obres de Pere Calders el qual va influir notablement en Jesús Moncada. Aquests dos fenòmens es donen sovint en forma que el conte pot semblar un acte quotidià i finalment té un nus i/o desenllaç poc comú, fora de l’habitual.


Mort i rituals funeraris

Jesús Moncada tracta la mort com un fet habitual i s’allunya del dramatisme i la gran importància que li pot donar molta gent. En aquest tema trobem també que utilitza molt d’humor i ironia per treure-li importància. Als contes que surt ‘’la mort’’ sovint tenen elements extraordinaris , sorprenents que molts cops freguen la màgia. Seria els casos de Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana o Els delfins, entre d’altres. En canvi, en Preludi de traspàs o Guardeu-vos de somiar genives esdentegades la mort pren un paper més greu i seriós . Les supersticions d’aquest últim conte també ens aporten també un punt de vista de la forta creença religiosa que hi havia, considerada des del punt de vista del conte irracional i esgarrifadora.
Crítica social i política
Molts dels contes semblen escrits amb una intenció didàctica i de crítica. Es critica d’una manera divertida les passions, actituds morals, els anhels i els somnis dels diferents personatges dels contes. Malgrat aquest esperit crític els contes no estan escrits amb intenció moralitzadora ni religiosa. Així doncs, trobem diferents temes als contes:
Informe provisional sobre la correguda d’Elies sembla parlar de la avarícia.
Els delfins de la vanitat.
Paraules des d’un oliver de la mesquinesa.
Amor fatal en decúbit supí de la repressió sexual i la hipocresia.
Aquestes crítiques socials deixen entreveure les simpaties de l’autor i sovint, freguen la sàtira. També trobem que els personatges més desfavorits, com pot ser el Florenci el jove maltractat per l’amo, acostumen a anar acompanyats d’un cert grau de tendresa que encara fa més profunda la crítica. Per altre banda, si parlem dels personatges més benestants, com podria ser en Pere Camps el patró del Florenci, la crítica és més punyent i té un punt de sarcasme o ironia corrosiva.


Estil

Jesús Moncada utilitza sovint “l’expressis verbis”: el conte ha de ser ràpid i concís, quasi vertiginós, encara que tingui quinze pàgines.
Diu el que vol dir amb les paraules i les pàgines justes, una paraula de més o de menys pot espatllar el conte sencer. El conte ha de ser enginyós i sorprenent, inesperat per al lector. Allò que caracteritza als contes del Cafè de la Granota és sens dubte l’agilitat i la concisió expositiva sense caure mai en la sobrietat i molt menys en l’excessiva brevetat. La digressió i les al·lusions són molt utilitzades, com bé diu el cronista, no s’han de barrejar les històries.
També cal destacar que a primera instància no ens adonem de la precisió , preocupació i dedicació que ha empleat Moncada a l’hora d’escriure els contes i crear els seus artificis literaris, però que realment hi estan.


Estructura

Els catorze contes es poden dividir pel que fa a l’estructura en dos grups:
Els soliloquis: “La plaga de la ribera”,”Senyora mort, carta de Miquel Garrigues” ,”els delfins”, “Paraules des d’un oliver” i “l’assassinat del Roger Ackroyd”.
Aquests soliloquis es poden classificar també en diferents tipus:
-Soliloqui pur: ”els delfins”.
-Soliloqui epistolar: “La plaga de la ribera” i ”Senyora mort, carta de Miquel Garrigues”.
-Soliloqui amb interlocutor mut: “Paraules des d’un oliver” i " l’assassinat del Roger Ackroyd”.
Les cròniques o informes: “Un barril de sabó moll”,” absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana”, “informe provisional sobre la correguda d’Elies”, “Futbol de ribera”,” un enigma i set tricornis”,”amarga reflexió sobre un manat de cebes” i d’alguna manera també ho és “Amor fatal en decúbit supí.”
Preludi de traspàs i Guardeu-vos de somiar genives esdentegades quedarien fora d’aquests grups, ja que estan narrats des d’un punt de vista d’un narrador omniscient.

Llenguatge

El lèxic i fraseologia emprats per Moncada són típics del català occidental. Molts cops tracta també expressions i paraules típiques de la seva zona local o comarcal, com per exemple, el lèxic relacionat amb la navegació per l’Ebre, com el ‘’llaüt’’, un tipus d’embarcació de la zona. El que destaca també molt del seu llenguatge és l’oralitat dels seus contes, sobretot en les narracions breus. Això vol dir que els contes semblen haver estat passats de veu en veu per la gent del poble i sovint, el narrador es presenta com un fidel observador o coneixedor dels fets que ens explica la història. Un dels principals cronistes de les històries és el vell Cristòfol que personifica la veu del poble.


Marc Rider i Marta Pérez

1. Un barril de sabó moll



Vocabulari


L’autor es presenta com un cronista que anota tan fidelment com pot allò que li expliquen. Per aquest motiu, és lògic l’aparició d’occidentalismes, formes locals, lèxic relacionat amb la navegació fluvial... 
Un altre fet que destaca és “l’oralitat” ja que hi ha freqüents intervencions del vell Cristòfol representat com la veu del poble.

Aquí adjuntem paraules que no hem dominat gaire durant la lectura del text:
  • Encetar:
    Verb transitiu.
    Començar una acció, a tractar d’un assumpte o a parlar amb una altra persona: qui ha encetat la conversa, tu o ella?
    Sinònim: iniciar.
  • Senalles:
  1. Nom femení.
    Receptacle fet d’espart o de palma, que és més ample de dalt que de baix i que és gairebé tan alt com ample de boca.
    Sinònim: Cabàs.
  2. Cisell: “passaven amb les senalles al braç”.
  • Hòmens:
    Home: “fent via cap a les mines a dur el recapte als hòmens”.
  • Retrunyien:
    Verb intransitiu: Retrunyir.
    Fer un soroll fort i que ressona com un tro: l’esfondrament de la casa va retrunyir per tot el poble.
  • Estalzí:
    Nom masculí.
    Substància negra que prové de matèries que no han acabat de cremar i que es diposita en les xemeneies.
    Sinònim: Sutge.
  • Esventava:
  1. Verb transitiu.
    Escampar una cosa al vent: per netejar el blat l’haurem d’esventar a l’era.
    Sinònim: Dispersar.
  2. Verb pronominal.
    Esventar-se. Sofrir l’acció del vent: la terrassa s’esventa amb tant d’aire.
  • Llaüts:
    Embarcació de poc tonatge ormejada de vela llatina: “el llampec, un dels quatre llaüts de la mina Teresa”.
  • Molló:
    Nom masculí.
    Senyal clavat a terra que marca els límits d’un terreny o les parts d’un camí: va aturar-se al costat d’un molló del camí.
    Sinònim: Fita.
  • Batusses:
    Nom femení.
  1. Acció en què dues o més persones o animals lluiten i empren la força, les armes o qualsevol altre recurs amb la intenció de fer-se mal, matar-se o imposar la seva voluntat: al port hi ha hagut una batussa entre mariners.
    Sinònims: Altercat, brega.
  2. Sèrie de cops donats a algú amb la mà, amb un bastó, etc.
    Sinònims: Batuda, pallissa.
  • Esllomaré:
    Verb transitiu i pronominal.
    Fer malbé els lloms d’un animal o d’una persona: és un salvatge, va esllomar l’ase a cops perquè no volia caminar; es va esllomar carregant tant de pes.
  • Escarnis:
    Nom masculí.
    Burla cruel i humiliant: no facis escarni, que això és molt seriós.
  • Catxamona:
    Bufetada, clatellada o cop de mà al cap.
  • Ufanoses:
    Adjectiu.
  1. Que fa ufana o que es glorieja d’una cosa: el capità de l’equip vencedor ha fet un discurs molt ufanós.
  2. Que és molt abundant, que té un magnífic aspecte exterior: plantes ufanoses; el pare porta una barba ufanosa.
Sinònim: Esponerós.
  • Melitxa:
Petita formiga rogenca i, per extensió, marrec.
  • Costerut:
Adjectiu. [Terreny]
Que és difícil de travessar perquè té un pendent molt pronunciat i està ple de roques: els bandolers s’amagaven a les zones més costerudes de les serres.
  • Trill:
    Nom masculí.
    Instrument que es fa servir per fer sortir a cops el gra de les espigues dels cereals i se parar-lo de la palla.
  • Xollant:
Verb transitiu: Xollar.
Tallar arran els cabells a una persona o el pèl o la llana a un animal.
Sinònim: Esquilar.
  • Albardar:
  1. Nom femení: Albarda.
    Guarniment de les bèsties de càrrega en forma de coixí, ple de borra, de palla, etc., que se’ls adapta al llom i sobre el qual es col·loca la càrrega.
  2. Endiumenjar.
  • Iradament:
    Amb ira: “esquellejà mentre brandia iradament la brotxa empastifada de sabó”.
  • Badocs:
    Adjectiu i nom masculí i femení.
    [Persona] Que és poc intel·ligent: és tan badoc que tot se li ha de repetir dues vegades.
  • Foragitada:
    Verb transitiu: Foragitar
    Treure fora o expulsar d’un lloc una persona o un animal: van foragitar els bandolers.
  • Vetesifils:
    Nom femení.
    Establiment on es venen fils, agulles de cosir, botons, cintes, etc. i, generalment, roba interior.
    Sinònim: Merceria.
  • Cèrcol:
    Nom masculí.
    Peça de fusta o metall en forma de circumferència, com les que uneixen les fustes d’una bóta de vi o com les que envolten les rodes dels carros.
  • Bromera:
    Nom femení.
    Conjunt de bombolles molt juntes que es forma a la superfície d’un líquid agitat: faig servir aquest sabó perquè fa molta bromera.
    Sinònim: Escuma.
  • Esmunyir:
    Escapar-se: “se li va esmunyir de les mans”.
  • Apotecari:
    Nom masculí i femení.
  1. Persona que antigament preparava medicaments.
  2. Persona que es dedica a preparar o a vendre medecines en una farmàcia: l’apotecari m’ha preparat aquestes píndoles.
Sinònim: Farmacèutic.

Context del conte

La història podem situar-la a Mequinensa, un petit poble envoltat pel riu Segre i per l’Ebre a l’actual comunitat autònoma d’Aragó. La relació que hi ha entre el poble i l’autor es que aquest va néixer i va viure la seva infància allà.
Gràcies a la descripció que fa el conte, podem saber que és un poble rústic amb carrers molt amples fets de pedra i amb pendents molt inclinades. 
Finalment, l’autor aprofita el recorregut d’en Florenci i del barril de sabó moll per situar-nos millor dins del poble, explicant com és el carrer que puja en Florenci i com són les botigues que l’envolten.
Les accions narrades pel “Vell Cristòfol” transiten entre els anys 50 i 60, a més es pot observar l’ambient de repressió i opressió política propi d’aquells anys.
Tot i que les accions narrades de Cristòfol se situen al segle XX, és podria dir que hi ha dos temps narratius: un temps narratiu actual (quan narra la història al cronista) i un temps passat però dins els marges de la vida adulta del personatge (quan passen els fets). 
El receptor real o el destinatari d’aquest conte és un historiador jove, encara que també es pot interpretar com que aquest cronista a qui el vell Cristòfol conta la història és el mateix Jesús Moncada. El fet de què aquesta història sigui narrada des d’aquest punt de vista fa que el receptor no pugui participar en la història, només escoltar-la. Per tant, tot el que pensa el receptor no pot influir dins de la història però si permet saber l’opinió d’una persona durant la història.
L’estructura del conte “Un barril de sabó moll” és una crònica la qual al seu estil destaca l’agilitat i la concisió expositiva, així com un ritme ràpid. Al conte sovint utilitza la ironia i l’humor motivades per un fet insòlit, que força de manera subtil la lògica d’una realitat quotidiana.
Gràcies a aquest conte podem observar la crítica social i política de l’època. Aquest conte il·lustra l’actitud moralment criticable d’alguns personatges com es el cas d’en Florenci o en Pere Camps. 
Exemple d’ironia i crítica social: Florenci, un prototipus d’home resignat, que treballa per Pere Camps i està sotmès a les seves ordres, al seu caràcter violent i a les males paraules del patró del vaixell.

El significat o contingut temàtic
El títol d’aquesta història és un barril de sabó moll ja que, el protagonisme el té un barril de sabó moll que s’escorre de les mans d’un home, en Florenci, qui el puja carreró amunt i quan se li rellisca cau carrer a baix.
L’acció d’aquesta història es fa durant un matí.
L’assumpte de què tracta és quan el patró, en Pere Camps, mana al seu peó, en Florenci, a pujar un barril de sabó moll cap a la botiga d’Adelaida situada al punt de dalt del carreró de Sant Francesc (travessa la vila de dalt a baix; seguint el pendent de la serra, i acabant a l’Ebre), un camí recte i pesat de pujar, i encara més amb un barril de sabó moll.
El motiu pel qual en Florenci ha de pujar el barril és pel fet que el seu patró l’hi ha manat i el motiu pel qual se li rellisca és ja que un barril de sabó moll rellisca molt i encara més amb la situació que si li presenta, aquesta és el temps que feia al poble aquell dia, amb trons i pluja. 

Personatges





El significat i l'estructura

El conte “Un barri de sabó moll” respecta l’estructura d’una crònica, en la qual, un personatge la història i un altre la recull. El cronista és el vell Cristòfol que li explica tot al narrador en el cafè de la Granota. Aquest conte es desenvolupa al poble de Mequinensa: Molló de Pedret i Carreró de Sant Francesc.

Raonablement, poden pensar que el Cristòfol és una persona d’edat, un avi entrat en la setena dècada de la seva vida, i que els esdeveniments del conte  va succeir durant la seva edat adulta. Per tant, podem ponderar que els fets es retrotreuen en el passat.

En la introducció del conte el cronista ens explica detalladament els personatges principals. A més, també, explica com és la seva relació. En aquest cas tenim a dos personatges principals com són: En Florenci i en Pere Camps, en què la seva relació no és gaire amistosa. Ja que en Pere Camps, patró d’en Florenci, mai li ha caigut bé a la gent i, a més, és una persona arrogant i dominant. En Florenci, en canvi, és la cara contrària de la moneda, és una personada educada, treballadora, pacient, i que per por, aguanta tots els crits. 

En el nus o desenvolupament del conte, apareixen els personatges secundaris com: la Clenxa (propietari d’una botiga); Marieta Peris, més coneguda com a Gramola (que és una dona molt xafardera); entre altres. En aquest cas, aquest personatge secundaris el que fan és burlant-se d’en Florenci, que porta el sabó camí cap a dalt, i a més també li diuen que es “revolti” contra el seu patró. I així deixarà de ser una persona manipulada igual que altres persones de la tripulació.

El desenllaç del conte acaba amb el barri de sabó xocant amb el bar d’ Alexandre i tot s’havia convertit en escuma. En aquesta part del conté,  tenim en Florenci quasi al final de la pujada i més a baix hi és en Pere Camps que estava pujant. Molts diuen que el barril el va deixar anar en Florenci per a què s’estampés contra el seu patró. Altres diuen que se l’hi va relliscar pel cansament.  Tot el que ho havia pujat, va ser un treball inútil, ja que el barril va caure.

El conte des de començament preveu que passarà alguna cosa mala dient: “Uns núvols d’estalzí baixaven per l’Ebre i s’ataconaven damunt la vila [...] Un dia lleig, xiquet, d’aquells que t’esmolen els nervis.” Amb aquestes paraules, Jesús Moncada, ens descriu un dia fosc pels núvols amenaçadors de pluja, com si ens insinuessin que s’esdevindria algun fet, que acabarà mullants els carrers de Mequinensa.  A més intenta introduir-nos en l’ambient de la història, dels dies dels fets. Al conte, a part, hi ha un moment en què el Cristòfol esta parlant amb la Marieta Peris i es a punt d’explicar una història que va succeir entre ells dos, però ho deixa córrer. Això fa suposar que entre els dos va succeir alguna aventura.

A més, l’obra està relacionada amb el mite de Sísif, rei d’Efira. Sísif va ser obligat a empènyer una pedra cim amunt durant tota la seva vida a l’infern. Però aquesta pedra sempre quan hi era al cim de la muntanya rodolava muntanya a baix.  Això va ser perquè després de demanar-li a Hades (rei de l’inframón) de tornar al món superior, aquest es va negar, més tard, a retornar a l’infern.  Aquest mite té relació amb el conte de Jesús Moncada, ja que en Florenci estava destinat a portar un barril al cim del carrer fins a un bar, per això, en Florenci també se’l coneixia com “En Sísif de la Ribera”.

El llenguatge que utilitza en el llibre és un vocabulari específic relacionat amb la navegació fluvial i el llenguatge comarcal de la regió de la Mequinensa, és a dir, el català nord occidental.  Aquest conte utilitza sovint la ironia juntament amb l’humor, com es el cas d’en Florenci quan puja el barri i a mig camí es troba a la Clenxa i aquesta li diu: “¿Tot aquest sabó necessites per rentar-te, Florenci?” “¿Tan rubinoses duus les orelles?”. El seu lèxic sovint es presenta complicat, ja que utilitza paraules d’aquella època.  Per exemple: Renecs (insults), batusses (baralles a cops), brandir(moure a banda i banda amb gest amenaçador), fer un capbussó (posar el cap sota l’aigua), xollar (tallar arran) els clatells, les orelles rubinoses... Entre altres paraules.




Sonia Márquez i Cristhian Daniel Briones





2. La Plaga de la Ribera


JESUS MONCADA ESTRUGA
Jesús Moncada Estruga va néixer a Mequinensa, Baix Cinca, l'1 de desembre de 1941 i va morir a Barcelona, el 13 de juny de 2005. De ben jove va combinar l'afecció per narrar històries i el dibuix i la pintura. Va guanyar premis literaris molt aviat malgrat que, per circumstàncies diverses, va publicar tard. 
Va fer magisteri a la Escuela de Magisterio, del barri de la Magdalena, a Saragossa, carrera que va exercir alguns anys a la seva vila nadiua fins que va anar a fer el soldat, primer al regiment d'Artilleria Antiaèria de Calataiud i, després, a la Jefatura del mateix cos a Saragossa. Es va instal·lar a Barcelona per tal de dedicar-se a la literatura i a la pintura.
Es va donar a conèixer amb el recull de narracions Històries de la mà esquerra, premi Joan Santamaria 1971, publicat per l'entitat organitzadora del premi, el 1973. L'autor reconeix en l'estil d'aquest primer recull, el mestratge de Pere Calders.
Tant en el primer recull, que va reeditar ampliat amb noves narracions i pròleg de Pere Calders, el 1981, Editorial la Magrana (des d'aquell moment editorial on Moncada ha publicat en exclusiva), com en el segon, El cafè de la granota, (1985) recrea, a cavall entre el realisme i la fantasia, el passat mític de l'antiga població de Mequinensa -ara soterrada sota les aigües del riu Ebre-, temàtica que va reprendre en les seves altres produccions (novel·les i narracions).

Moncada fa reviure Mequinensa amb precisió històrica, el 1988, amb la publicació de la primera novel·la Camí de sirga, que va ser rebuda pel públic i la crítica com una de les novel·les més importants de la darrera narrativa catalana. Va ser guardonada amb el Joan Crexells, amb el premi Fundació d'Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell, el Nacional de la Crítica, el Ciutat de Barcelona, el de la Crítica Serra d'Or i va ser finalista del Nacional de Literatura, 1990. Aquesta obra, a més, ha estat traduïda a una dotzena de llengües.

El 1997 va publicar la novel·la Estremida memòria, que va obtenir els premis Joan Crexells i el de la Crítica Serra d'Or, 1998. 
El 1999 va publicar un nou recull de narracions amb històries sorprenents, evocadores, humanes: Calaveres atònites, des dels ulls d'un jove advocat barceloní, que va a Mequinensa, a la dècada dels cinquanta, a ocupar la plaça de secretari del jutjat de pau.

Les seves obres s'han traduït a l'alemany, l'anglès, el castellà, el danès, l'eslovac, el francès, el gallec, el japonès, el neerlandès, el portuguès, el romanès, el suec, el vietnamita... El mateix autor va traduir un nombre considerable d'obres del castellà, del francès i de l'anglès.

Pel conjunt de la seva trajectòria literària va ser distingit amb el Premi dels Escriptors Catalans (2000) i la Creu de Sant Jordi (2001). 
Aquests dos contes que expliquem a continuació són dues obres del llibre “El cafè de la granota”, ambdós narracions. 



CAPÍTOL 2 - LA PLAGA DE LA RIBERA
"La Plaga de la Ribera" és el segon capítol del llibre "El cafè de la granota". Aquest capítol està escrit en forma de carta, ja que l'escriu Jeroni Salses i Santapiga, per donar-li al director de la presó de Lleida.
En aquesta carta li explica que feia temps van decidir fer obres a l’Ajuntament del poble perquè estava molt vell, així que van decidir buidar l’Ajuntament i repartir les coses que hi havia dins entre la gent del poble.
En Jeroni i l'Elisenda tenien una casa molt petita on pràcticament no hi cabia res i encara menys després de guardar les coses de l'Ajuntament. Encara que no només van guardar els retrats, sinó que també es van fer càrrec d'en Valerià.
En Valerià era un criminal, per aquesta raó a l'Elisenda no li feia molta gràcia que estigués a casa seva, però finalment es va quedar perquè es comportava bé. Poc a poc l'Elisenda i en Jeroni confiaven en ell, encara que en Valerià es sentia fracassat, perquè no li sortien les coses com ell volia. Des de ben petit volia ser una mala persona. Per aquesta raó en Jeroni li escriu la carta al director de la presó, per a què en Valerià vagi a classes dels professionals. Com la parella mai havia tingut fills, van pensar que aquesta era una bona causa per gastar els seus diners.

  • Espai: El lloc on es troba la parella és un poble de la ribera de l'Ebre (poble de Mequinensa).
  • Temps: Aquest capítol té lloc durant els anys cinquanta. L'acció dura uns quants mesos, és a dir, el temps que està en Valerià a casa de la parella i el que triguen les obres de casa de la vila.
  • Narrador: És un narrador intern i protagonista, ja que qui explica aquest capítol és el mateix Jeroni.
  • Tema: El tema d'aquest capítol és una mica com el dit de: "Qui la fa la paga". En Valerià vol ser una persona dolenta però tot li surt a l'inrevés del que ell tenia plantejat. Encara que es porta bé amb en Jeroni i l'Elisenda.

  • Personatges:
Jeroni Salses i Santapiga: És l’agutzil de la seva vila, un càrrec que ocupa des de fa trenta anys. Té una bona conducta, pública i privada, és seriós en la feina i no suporta els pocavergonyes del seu poble i dels voltants.
Valerià, “la Plaga de la Ribera”: És un bon noi, però ell no vol ser-ho, des de ben petit volia ser una mala peça, però mai ho aconseguia, sempre que feia alguna cosa amb mala intenció, el destí li tornava i acabava amb un final feliç.
Elisenda:  És una bona xicota però a vegades és molt tossuda. L’Elisenda està en contra de tenir un criminal a casa seva, ja es va enfadar quan va haver de guardar tots aquells trastos, ja que la seva casa és molt petita i encara ho semblava més després d’haver de fer lloc per les coses de l’Ajuntament.

Senyor director de la presó de Lleida: Les primers pàgines del capítol van dirigides l senyor director de la presó de Lleida. Qui parla amb ell és Jeroni Salses.



Carme Jurado i Eva Barrero

3. Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana

Aquest conte, pertany al grup de catorze contes del llibre El Cafè de la Granota, de Jesús Moncada. Un escriptor nascut a Mequinensa, durant l’etapa més dura de la postguerra i en una vila de vençuts. Aquests fets els plasma al recull de contes del seu llibre. L’obra literària de Jesús Moncada, se centra en la seva part més extensa en la història de Mequinensa, i en bona part en els comportaments i la psicologia dels seus habitants, tant contemporanis com passats. 
L’argument d’aquest conte comença amb el vell Cristòfol explicant a Jesús Moncada (autor del llibre) les aventures que es van viure en l’enterrament d’un veí del poble, l’oncle Nicolau, conegut per ser una bellíssima persona ara recordada per tots els habitants de Mequinensa. Aquest enterrament va tenir molta transcendència i va ser molt criticat per la gent del poble pel get que coincidís amb l’hora exacta en que es disputava el partit de futbol entre l’equip local i el seu gran rival. Aquest fet provocava que molta gent hagués de decidir per anar a acomiadar al gran Nicolau o bé gaudir d’un emocionant enfrontament futbolístic. Tot i això, segons Cristòfol va ser l’enterrament on hi va acudir més gent; per una part perquè inclús els jugadors i espectadors de l’equip oponent van acudir-hi en acabar el partit. Vint anys després encara recorden aquell dia, com un dia molt trist per la pèrdua d’un amic. D’altres recordaven aquell dia amb ràbia i rancor, pel fet que el partit hagués estat poc animat i com a conseqüència de la celebració d’un funeral, que per a ells era considerat molt menys important que el partit.
Els personatges d’aquest conte son en Cristòfol, el narrador de la història, el qual a vegada n’hi forma part també. Es tracta d’un home d’edat avançada, sensat, educat i coherent amb els fets. Demostra que tot i ser un gran aficionat al futbol abans hi ha altres prioritats. Després trobem a Nicolau Vilaplana, el personatge principal del capítol. Veí de Mequinensa, que mor a causa de la vellesa. Per la seva manera de ser, d’actuar... s’ha guanyat el respecte i la confiança dels veïns. Tot i la seva mort és recordat i apreciat per una part de la vila, mentre que altres persones el recorden amb fúria per un fet que ell mai va planejar, el seu enterrament el dia del partit. Tot seguit, la Clenxa, el barber del poble, que pels seus comentaris, demostra ser una persona immadura i incoherent .Per acabar Florentí Veriu, un veí que després de vint anys de la mort del Nicolau, s’atreveix a continuar criticant aquell fet i es capaç de retreure-li al fill del difunt.
El narrador explica la història viscuda en primera persona i de la qual hi es partícip. És un narrador intern. 
L’acció d’aquest conte, succeeix a la població de Mequinensa, al Café de la Granota on el senyor Cristòfol explica la història a Jesús Moncada. També a la barberia de la Clenxa, un dels llocs on es discuteix i es critica la mort de Nicolau amb motiu de coincidir amb el famós partit. També podem situar l’acció als carrers de la vila propers al camp de futbol on es duu a terme l’enterrament de Nicolau. Finalment al camp local de futbol i altre vegada després de vint anys al Café de la Granota on es segueixen recordant els fets de la mort de Nicolau Vilaplana. 
Espais: el funeral de l’oncle Nicolau i per una altra banda, el camp de futbol on s’està disputant un partit importantíssim.  
El temps es extern, on els fets daten entre finals de la dècada dels cinquanta i principi de seixanta del segle passat i intern, on els fets succeeixen en quatre espais de temps diferents; El dia de la mort de Nicolau Vilaplana, l’enterrament, vint anys després on explica els fets Cristòfol, i dies abans de l’explicació de Cristòfol, on Florentí Veriu insulta al fill de Nicolau.
El conte és una crònica escrita en prosa excepte un petit diàleg entre els assistents a l’enterrament.
Comença situant la història en la “nostra vila”, el narrador marca la temporalitat dient que el que està a punt de narrar, li va explicar el Vell Cristòfol en un passat, referint-se a un passat anterior. A continuació, apareix la oralitat del mateix Cristòfol. Aquest explícita al narrador que els fets van passar fa 20 anys.
L’aparició en el relat de l’equip contrari de Masos de Cinca, situa aquesta narració en l’entorn de l’Ebre i especifica indirectament l’adscripció territorial de l’equip local. 
Jesús Montcada utilitza un lèxic i frases pròpies del català occidental i en alguns casos utilitza formes locals i comarcals típiques dels pobles lleidatans (Mequinensa està molt a prop de Lleida). Utilitza un to oral per donar la sensació de que les histories han estat explicades directament per la veu del poble.
Montcada dóna una visió irònica i sarcàstica sobre el tema de la mort, en aquest conte podem veure com els personatges donen molta més importància a un partit de futbol que a una mort. Això aporta quotidianitat a la història.
Algunes paraules del vocabulari:

  • Absolta: responsori que es diu per als difunts.
  • Espatotxí: persona de molta vivor, de molt enginy.
  • Ataüllar: veure de lluny alguna cosa, sense distingir-la bé.
  • Blasmar: desaprovar, censurar algú per haver obrat malament.
  • Escanya-rals: Avariciós en extrem. 
  • Xolla: seny, enteniment.

Eva Marchena, Carla Rabaneda i Vanessa Prado

                                                                                                                                                                 


“Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana” és el tercer capítol de “El café de la granota”. En Nicolau Vilaplana mor i es celebra l’enterrament el mateix dia que un partit de futbol molt important. La gent del poble, però, assisteix a l’enterrament encara que creuen que en Nicolau s’havia mort justament aquell dia per fer-los la guitza. Durant l’enterrament hi ha diverses interrupcions, ja que el camp de futbol estava al costat de la plaça on el mossèn feia les oracions. En aquell moment els aficionats de l’equip contrari canten gol i la gent del poble, encara a l’enterrament, comença a perdre la il·lusió de guanyar, però quan son davant del camp camí del cementiri paren a veure el final del partit. Al final l’equip local guanya per dos gols a un i quan acaba el partit, tant l’equip contrari com el local i els aficionats fan el camí fins el cementiri acompanyant el difunt Nicolau. 

  • Espai: La història també té lloc al poble de Mequinensa, ja que alguns personatges i llocs de la vila, es repeteixen (el camp de futbol, la plaça, els carrers...) 

  • Temps: Com els altres relats, l’acció transcorre en els anys cinquanta. Gairebé tot el relat té lloc una tarda de diumenge, en un enterrament i un partit. 


  • Narrador: El narrador és un narrador intern i testimoni dels fets, ja que explica la història viscuda a una altre persona. La història com algunes altres estan explicades al Cafè de la Granota. 

  • Tema: En aquest capítol es veu perfectament l’egoisme de la gent de la vila. Prefereixen anar a veure un partit de futbol que anar a l’enterrament d’un amic, tot i així es comporten mínimament i assisteixen a l’enterrament. També veiem la humilitat del fill del difunt, ja que deixa anar a la gent a veure el partit i després aquests li tornen el favor acompanyant-lo (equip contrari, equip local i aficionats) fins el cementiri. 
  • Personatges:
L’Oncle Nicolau: Personatge que no apareix físicament, ja que el capítol tracta la seva mort. El narrador ens parla de la seva mort i del que pensaria l’oncle Nicolau si estigués present (ja que el personal que va acudir a l’enterrament, la gran majoria, anaven beguts) L’oncle Nicolau, tal i com ens diu el narrador, Cristòfol, era un tros de pa. 
Vell Cristòfol: Es qui li diu, al noi que l’escolta, al café de la Granota, mentre beuen cafè, el que passava a l’enterrament de l’Oncle Nicolau. En Cristòfol diu que no té memòria de que cap persona del poble li caigués extremadament be, no podia presumir de ningú i creia que l’oncle Nicolau no va morir per gust però que els hi havia fet una miqueta la guitza morint-se precisament aquell dia, el dia del partit, però creia que era una bona persona, ja que sinó la gent del poble no hagués anat a l’enterrament sinó al partit. 

Miquel Serra, vell Gòdia, Pere Sansa, Sebastià Peris: Els cita, el vell Cristòfol, mentre són al cafè i estan asseguts a la taula de sota el rellotge. En Miquel Serra va ser company de mina d’en Cristòfol durant quaranta-dos anys. 

L’Oncle Soler: Es va barallar amb l’oncle Nicolau fa temps, des de llavors que no es parlaven. La baralla va començar per culpa d’una partida de botifarra on els dos eren parella i van perdre per culpa de l’oncle Soler. 

Bernarda Pedret: És la mestressa de la mina Segre, “la bruixa”. 

El Capellà: Va permetre que anés la música a l’enterrament per Bernarda Pedret, ja que aquesta havia deixat una bona quantitat de diners per pagar una imatge de fusta per posar a l’altar de l’església. 

Pere Savina: És el cunyat del narrador. Va dir que l’enterrament d’en Nicolau va ser un èxit rodó. Mentre el capellà de Vallperdiu està fent les oracions a la plaça, que era bastant difícil mantindré la concentració, ja que el camp de futbol era al costat, l’equip contrari marca el segon gol i el Pere Savina l’anomena “dominus vobiscum”. 
L’equip del poble: L’equip del futbol del poble va començar el partit sense cap seguidor seu, ja que tots eren a l’enterrament. Van començar perdent, però més tard quan la ribera va pujar i va inundar el camp, van remuntar els gols i van guanyar. Van quedar dos a un, a favor de l’equip del poble. 

Masos de Cinca: L’equip del poble havia de jugar el mateix dia de l’enterrament contra els Masos de Cinca. Era el partit més important de la temporada. Els Masos de la Cinca marquen un gol quan tot el poble és a l’enterrament. Comencen guanyant i l’equip del poble creu que perdrà, però per sort els Masos de la Cinca són els que perden. 

Mossèn Silvestre: En mossèn Silvestre era un home molt aficionat al futbol, si havia d’enterrar a algú un dia que hi havia partit, ho feia ràpid, acompanyava en el sentiment a la família del difunt i marxava cap al camp. En l’enterrament den Nicolau, però, no va poder fer això ja que el rector no hi era.

El rector: No va poder acudir a l’enterrament d’en Nicolau ja que la nit abans va haver de marxar del poble cap a Balaguer, perquè que la seva germana s’havia posat malalta. 

El rector/capellà de Vallperdiu: Era el rector a qui havien d’acudir si el del poble no hi era. Es qui va enviar al xofer a dir que l’enterrament seria a les cinc de la tarda del diumenge. La gent del poble creia que l’equip contrari, els Masos de la Cinca i el rector de Vallperdiu s’havien posat d’acord en l’hora de l’enterrament i del partit perquè els seguidors, la gent de la vila, no pogués acudir al partit i així ensorrar la moral a l’equip del poble. 

Clenxa: Se’n riu de la mort. 

Serafí Vallcorna: És l’home el qual la Clenxa està atenent a la barberia mentre fa el comentari de la mort que coincideix amb el partit de la Lliga. 

Florentí Veriu: Uns dies abans que el narrador li estigues explicant aquesta historia al cafè en Florentí Veriu va fer un comentari sobre aquell dia on parlava malament del fill de l’oncle Nicolau.
El fill gran de l’Oncle Nicolau: No apareix a la història, és citat a final del capítol. Ens diu que si el fill gran de l’oncle Nicolau hagués estat present aquell dia que en Florentí Veriu va fer els seus comentaris sobre el partit i l’enterrament, s’hauria d’haver mossegat la llengua per no dir-li res. 


Eva Barrero i Carme Jurado

4. Paraules des d'un oliver

El conte pertany al llibre El Cafè de la Granota; el llibre és un recull de catorze relats breus. Va ser escrit per Jesús Montcada entre els anys 1980 i 1985. 

Les narracions situen l’acció en la dècada dels anys cinquanta.

Paraules des d'un Oliver es situa en el quart relat del llibre. El relat tracta sobre dos amics. Un d'ells és comerciant però a més té un terreny amb olives. Però l'Isidre, el propietari dels olivers, no té temps de recollir-les i se li estan fent malbé. 

Llavors l'amic va decidir agafar-li-les, ja que es coneixien des de fa molt de temps; quan ells van anar a la guerra. Va decidir fer-li el favor per a què no se li fessin malbé. Ja que el seu amic no tenia temps de collir-les.

L'amic va dir a la seva dona Basilissa que si veiés a l'Isidre li digués que ell li faria aquest favor. Però la dona va oblidar-se de donar l'encàrrec.

Un home que passava per aquells terrenys va avisar a l'Isidre que li estaven robant. Ell va anar corrent. Aquest es troba al amic fent el treball i ell li explica el perquè de la situació i com l'Isidre no li creu comença a donar-li cops de bastó.

 L’escenari en què es desenvolupen els seus contes son a la Mequinensa, al Baix Cinca. Amb la gran majoria de relats fa referència al entorn de les regions més properes que hi ha al voltant com Lleida, Fraga, Torrent de Cinca, Faió, Tortosa entre altres... 

De  Mequinensa destaca els  seus cafès, carrers i places però principalment les mines i els llaüts amarrats als molls de l'Ebre. 

En conte no podia ser menys l'escenari es situa en un terreny de olives. El qual destaca el bon terreny de cultius que es dona per aquella zona.

Els personatges que més surten son llaüters, minaires, pagesos, botiguers... tant masculins com els femenins. En aquest cas no podia ser menys un dels protagonista, al qui li roben les olives, es un botiguer amb diferencia que tenia un terreny. 

De l'altre protagonista no sap res; no fa clarament el paper de personatge. Aquest fa de narrador. Es un narrador intern, es un narrador protagonista, narra tots els fets de la historia que ell ha viscut. De la dona del narrador no se sap gaire coses ja que no es nota la seva presència.

L'altre cosa que destaca en el conte es el to humorístic que posa l'autor en els seus contes; amb cada conte vol donar un  caràcter didàctic. Amb aquest vol destacar la vanitat.  Una crítica social que en alguns casos pot arribar a la sàtira

Es diu que Jesús Moncada va manifestar expressis verbis en diverses ocasions que el conte ha de ser ràpid i concís, quasi vertiginós, encara que tinga quinze pàgines. Els seus contes es poden diferenciar dos  grups: els soliloquis i les cròniques o informes.

En aquest cas seria un soliloqui amb interlocutor mut. 
L'autor reflecteix un lèxic propi del català. El lèxic fa referència a la zona de l'Ebre, com ja s'ha dit abans, per això està relacionat amb el tema de la navegació.


En alguns cops utilitza un to de llengua oral que sembla que les històries hagin estat recollides directament de la veu del poble. De fet, sovint el narrador es presenta tal qual o apareix sense més preàmbuls.



Fabiola Ayala

5. Informe provisional sobre la correguda d'Elies

Informe provisional sobre la correguda d’Elies, nom del conte que analitzarem a continuació, és el cinquè capítol del Café de la Granota un recull de catorze relats curts de Jesús Moncada escrits entre els anys 1980 i 1985. La major part d’aquests relats situen l’acció en la dècada dels anys cinquanta. L’escenari en què es desenvolupen els contes té com a centre la vila de Mequinensa al Baix Cinca.

El títol del conte que analitzarem és Informe provisional sobre la correguda d’Elies i és un títol que podem justificar dient que en aquest conte s’elabora l’informe sobre la correguda que va fer l’Elies però no se sap exactament l’hora i que va fer durant uns minuts que se’l va perdre de vista.
El cronista vol saber l'hora i la ruta que fa l'Elies preguntant als veïns, els quals donen informació contradictòria fins que, finalment, arriba a saber quin camí va seguir i, el més rellevant, per què corria d’aquella manera.
Entre els veïns trobem el ferrer del poble anomenat Víctor Cardona, Juliet de Peris, el sabater anomenat Jaume Vilanova, la Rosa Arbiol, en Pere Torres i la Carme Noguera.
El narrador d’aquest conte és un cronista que va recollint les dades que aporten els veïns i, per tant, és un narrador extern.
Feia una calor torradora que vol dir que feia molta calor.
Bufava el cerç o la garbinada que significa que bufava el vent de Garbí o el Mestral.
Acaçar lladrucant que vol dir seguir bordant.
Sense solta ni volta que és el mateix que dir sense sentit.
Algunes paraules típiques del llenguatge de Mesquinensa són:
Calcer que significa sabater.
Guipava que vol dir veure.
Cigar que és el mateix que cigarreta.


Aquest relat narra en tercera persona i a partir de la informació que aporten els veïns, la correguda de l'Elies corrents des de casa seva fins a El Cafè del Silveri, on para la línia d'autocars que van cap a Lleida.
L'Elies corre per dir al conductor de l'autocar que no cal que li porti el medicament que li havia encarregat per a la seva dona que, segons el metge, estava a les acaballes i no podria durar gaire més amb vida. L'home es vol estalviar els diners dels medicaments ara que ja no hi ha res a fer perquè se salvi.
Com ja hem dit, en aquest conte apareixen un cronista que és qui narra la història en tercera persona i a qui li importen molt els detalls del que relata, l’Elies que és el protagonista de la correguda i per tant de l’informe i els veïns que són els qui aporten les dades per tal de crear l’informe provisional.


Aquest és un conte consta d’un temps intern d’uns minuts i el temps extern el podem situar a mitjans del 1985, quant a l’espai, podem dir que tot el capítol succeeix als carrers del poble.
Quant a tècniques de comunicació literària i elements d’estil i a recursos tipogràfics i lingüístics podem destacar l’agilitat, pròpia de l’escriptura de Moncada, calculada al mil·límetre per tal que no hi hagués ni una sola paraula de més, a més, podem destacar també l’ús dels soliloquis en què un personatge narra directament la història.
El fet que les històries es posin en veu dels veïns fa que trobem occidentalismes i formes locals al llarg de tot el conte.
Això ho podem veure exemplificat amb algunes expressions que apareixen en aquest capítol com per exemple:
Si parlem de la morfosintaxi, podem dir que en aquest capítol trobem frases simples i coordinades encara que en la major part del text apareixen diferents tipus de subordinades.
Quant a la tipografia podem dir que durant tot el capítol es manté el mateix estil, la mateixa mesura i color negre de la lletra i a més, si parlem dels elements d’estil podem dir que tot el conte està escrit en prosa, és una narració 
En aquest conte podem veure un tret molt característic dels pobles que és que tothom s’assabenta de tot el que succeeix i per tant tots els veïns saben quin dia va fer l’Elies la seva correguda i volen saber el motiu.
En aquest, com en tots els contes d’en Jesús Montcada, està present la ironia i el sarcasme com per exemple en la frase Serà el més ric del cementiri.
El to humorístic dels contes d’en Montcada també es present en Informe provisional sobre la correguda d’Elies com podem veure clarament en el següent paràgraf:

... assegura que eren tres quarts de nou del matí –“en punt, noi, en aquell instant acabava de veure l'hora al rellotge del campanar”. Juliet, que sostenia el rem a la bestia, inquieta i repelosa de sentir-se l'estrebada de les tenalles a l'unglot, afirma que eren tres quarts i cinc, basant-se també en el rellotge de la torre. Ara bé, el forner, enfeinat aleshores a descarregar una carretada de sacs de farina a la porta de la fleca, davant mateix de la ferreria, i que així mateix acabava de veure l'hora al campanar, jura per la salut de diversos membres de la seva família -de poc compromís, d'altra banda, com ara la sogra i un parell de cunyats, perquè mai no se sap- que amb prou feines faltaven dotze minuts per a les nou.

Laura Ruiz Rivas i Lorena Pérez Álvarez


6. Futbol de rivera

Jesús Moncada i Estruga fou un escriptor en llengua catalana nascut a Mequinensa (el Baix Cinca) el 1941 i mort a Barcelona el 13 de juny de 2005. La població on va viure fins a la seva desaparició anegada per l'embassament de Riba-roja d'Ebre és l'escenari principal de la seva obra literària.
Se'l considera un dels autors en català més importants de la seva època i va rebre uns quants premis per la seva obra, entre altres el Premi Ciutat de Barcelona o el Premi Joan Crexells de narrativa o la Creu de Sant Jordi, atorgada per la Generalitat de Catalunya, l'any 2001.
El capítol sis d'aquest llibre porta per títol "Futbol de Ribera" perquè la trama es desenvolupa en un camp de futbol situat a la banda dreta de l'Ebre, a l'hort del Ramon, el qual, uns anys abans de la guerra civil va ser devastat per una riada. Com explica Cristòfol, un vell de la vila, els visitants eren gent de secà, eixuta i corretjosa i amb prous penes sabien el què era un riu. Al veure tot el camp inundat, es van amuntegar a la zona del camp on no hi havia arribat l'aigua i l'equip local va aprofitar aquest temps per marcar sis gols, només sis, no volien burlar-se dels visitants, només guanyar-los. 
Context: Dictadura Franquista.
Gènere: Narratiu
Argument:
En el Cafè de la Granota, una fotografia del 1958, on surt l’equip de futbol de la vila d’aquells temps, dóna peu a Cristòfol, a explicar-li al cronista la següent història:
Abans de la Guerra Civil, una riada del riu Segre va devastar l’hort de Ramon de Tamariu, situat a la punta de la vila on conflueixen l’Ebre i el Segre. Quan l’aigua es va anar assecant es va decidir que el fangat restant s’aprofitaria per construir-hi el camp de futbol. El camp va quedar preciós. L’inconvenient era que la portaria de llevant, estava tocant al riu Segre i unes de les bandes donava al riu Ebre, de tal manera que a la mínima que algú xutava, la pilota anava riu avall. Ara  bé, les característiques del camp, no van afectar mai tant a un partit com el d’aquell diumenge del 1958,  contra un equip de la Vila dels Monegres.
Tot el poble hi era present i el riu Segre baixava inflat. Després de fer la fotografia de l’equip, que Pràxedes, el propietari del Café de la Granota, havia d’emmarcar i penjar al seu establiment més endavant com a record, l’àrbitre va bufar el xiulet perquè així el partit comencés.
Des del primer moment, els forasters no van parar de fer faltes, de les quals l’àrbitre no en va xiular ni una. L’ambient del públic s’anava escalfant per moments, fins i tot van amenaçar l’àrbitre de llençar-lo al riu. Tot i que les expectatives del partit eren molt dolentes, ja que l’equip local anava perdent, va succeir el que menys s’esperaven els vilatans: l’equip del poble va guanyar, gràcies al fort cabal amb què baixava el riu Segre, que va acabar frenant el riu Ebre. Aquest es va anar desbordant dins el camp i, com que els forasters no havien vist mai un riu, i menys sobre un camp de futbol, es van atemorir i l’equip del poble va guanyar amb diferència.
Narrador: El narrador-cronista del conte és intern, coneix de prop la trama del capítol.
Espai: El conte es desenvolupa en un poble a prop del Segre, en un camp de futbol força peculiar.
Temps: Es situa a la meitat del segle XX,  al 1958.
Paraules i expressions:
LLAÜTERS: Tripulants de vaixells.
ABNEGAR: Rebutjar, renunciar...
VISCA EL 14 D’ABRIL: Proclamació de la segona República.
MORI LA REPOBLACIÓ FORESTAL
FORA LA DICTADURA
VISCA LENIN
FEIXISTES AL RIU
MORI EL GOVERN
Personatges:
CRISTÒFOL: Un vell amb la memòria viva de la vil·la. És u  home graciós.

NOI: És el narrador de la història, amb ganes de saber la història i les anècdotes de la vil·la.


Nadia Valiente i Alba Baena