dijous, 10 d’abril del 2014

8. Preludi de traspàs

L’AUTOR
Jesús Moncada Estruga va néixer a Mequinensa, Baix Cinca, l’1 de desembre de 1941 i va morir a Barcelona el 13 de juny de 2005. Va estudiar a Saragossa entre els anys 1953-1958. Els darrers cursos de batxillerat els va cursar intern al Colegio de Santo Tomás de Aquino, una escola liberal. Va fer magisteri a la Escuela de Magisterio, a Saragossa, i exercí de mestre a la seva vila nadiua fins que anà a fer el soldat.
Animat pel seu compatrici Edmon Vallès, novel·lista, assagista i historiador, es va instal·lar a Barcelona per dedicar-se a la literatura i a la pintura. Va començar a treballar a l'editorial Montaner y Simón,  amb Pere Calders (que havia retornat de l'exili el 1962) i es relacionà amb altres escriptors exiliats com Tísner i Xavier Benguerel.

 Es va donar a conèixer amb els reculls de narracions Històries de la mà esquerra (1971) i El cafè de la granota (1985), on recrea el passat mític de l'antiga població de Mequinensa -ara sota les aigües de l’Ebre-,tema que va reprendre a la novel·la Camí de sirga (1988).  Més tard publicà La galeria de les estàtues (1992), ubicada a la imaginària Torrelloba, capital de província inspirada en Saragossa. El 1997 va publicar la novel·la Estremida memòria, on torna a Mequinensa,i el 1999 el recull de narracions Calaveres atònites.
Les seves obres s'han traduït a l'alemany, l'anglès, el castellà, el danès, l'eslovac, el francès, el gallec, el japonès, el neerlandès, el portuguès, el romanès, el vietnamita... El mateix autor va traduir un nombre considerable d'obres del castellà, del francès i de l'anglès.


INTRODUCCIÓ: ESPAI I TEMPS

 El Cafè de la Granota, de Jesús Montcada, és un recull de catorze relats curts on s’expliquen diferents anècdotes i històries viscudes pels habitants de la Mequinensa. 
La vila pertany a la comarca del Baix Cinca i està situada en la confluència de tres rius: l’Ebre, el Segre i el Cinca. 
A mitjan anys cinquanta del segle passat es va iniciar el procés de construcció en el curs de l’Ebre dels embassaments de Riba-roja i Mequinensa, un fet que va suposar la desaparició dels vells conjunts urbans, entre ells el de la Mequinensa, i l’edificació de noves viles. 
 L’obra, per tant, es situa a la vila antiga. Als contes es fa referència als seus cafès, carrers i places, i a les mines de carbó que durant l’últim terç del segle XIX van transformar la vida econòmica i les relacions socials de Mequinensa durant gairebé un segle. Un altre element important era la navegació, el transport de mercaderies a través de l’Ebre, que apareix en algún relat quan parlen dels llaüts amarrats als molls. Els personatges que apareixen són, pet tant, laüters i miners, també pagesos, botiguers, etc. tots ells habitants del poble.  

En quant a l’escenari temporal, com ja s’ha esmentat més amunt, a principis de la dècada dels anys setanta del segle XX es va produir el trasllat dels habitants al poble nou i l’abandó i enderrocament de la vila vella. És per això que podem afirmar que els contes han de ser datats abans de 1970 ja que és a partir d’aquest any quan comença la seva destrucció i despoblació, fet que no apareix al llibre ni per via directa ni indirecta. 
D’altra banda, les poques dates esmentades en les narracions situen l’acció en la dècada dels anys cinquanta i principis dels seixanta del segle passat, cosa que coincideix perfectament amb la hipòtesi anterior. Tenim, així, acotada una data límit en el temps intern de les narracions.
L’acabament de la Guerra Civil Espanyola, el 1939, marca l’altre límit en la datació, ja que les referències que apareixen en els relats o bé s’hi refereixen com a cosa passada o com a mínim no s’hi refereixen com a cosa present.


PRELUDI DE TRASPÀS
El conte escollit ha estat Preludi de Traspàs. En un primer moment el títol no sembla donar gaire informació, però un cop llegit el relat, agafa el seu sentit ja que la paraula “traspàs” fa referència a la imminent mort de l’àvia.  
El relat s’explica el patiment que sent aquesta davant la seva mort. Ningú sap perquè fins que la tia Ramona, que sempre ho sap tot, se’n recorda que feia temps l’avi havia plantat una figuera al pati sense el consentiment de l’àvia. Aquesta mai va oblidar-ho i quan ell va morir la va tallar sense pensar-s’ho. Per aquesta raó  tenia por de morir perquè sabia que el seu marit feia quinze anys que l’esperava a l’altra banda per demanar-li comptes.
Els personatges principals serien l’àvia, la tia Ramona i l’avi. L’àvia és la protagonista del conte, i està espantada perquè està a punt de morir i sap que el seu marit l'estarà esperant per passar comptes ja que va tallar la figuera contra la voluntat del seu marit quan ell ja era mort. La tia Ramona és la germana de l’avi, té molta memòria, gràcies a ella se’n recorden del que va passar el dia que l’avi va decidir plantar la figuera i saben perquè l'àvia té por a la mort. L’avi Joaquim era el marit de l'àvia, treballava a la mina i va morir fa quinze anys. Pel que sembla era un home tossut, ja que va decidir plantar la figuera al pati tot i que l’àvia no ho volgués.
Com a personatges secundaris tindríem a l’oncle Orestes, amb el qual comparen la mort de l’àvia. A diferència d’aquesta, ell va tenir una mort plàcida, va aprofitar per morir-se mentre la seva dona feia el sopar. També hi hauria la seva dona, la tia Teresa que acudeix a vetllar la mort de l'àvia, la tia Carme que és germana de l'avi Joaquim, la Teresa i la Ramona, el senyor honorat, l’apotecari que segons els rumors coneix a la tia Ramona pam a pam i finalment, les veïnes que intenten fer-li passar millor el tràngol a l’àvia.
Els temes d’aquesta narració serien bàsicament la mort i la por, íntimament relacionats. En aquest cas la por a la mort no és altra cosa que la preocupació o el temor d’enfrontar-se a les conseqüències dels nostres actes. Per tant, la moralitat seria que qualsevol acte té la seva repercussió i que abans de fer res hem de pensar-nos-ho dues vegades perquè més tard podríem penedir-nos.   
El temps “actual” de la narració es pot assimilar al de tot el recull en aparèixer la figura del narrador-cronista que parla des d’aquest “present” dels anys vuitanta. Els fets que es relaten reculen fins al moment que es va plantar la figuera. Podem deduir que l’àvia que està a punt de morir va viure aquests fets en la seva edat adulta, en estar ja casada. El moment en que va ser tallada la figuera es retrotreu “més de vint anys” enrere i l’espai de temps entre els dos successos es va perllongar “durant anys i panys”. Per tot això es pot aventurar que la narració és explicada des dels anys vuitanta, que el fet de tallar la figuera va ocórrer a principis dels seixanta i que va ser plantada molts anys abans. Segons aquesta temporització l’acció “actual” hauria de fixar-se a la vila nova i l’acció passada a la vila vella.
En quant a l’estructura el conte es podria dividir en tres parts. La primera equivaldria al plantejament de l’espai i la situació, la segona seria l’explicació de l’incident de la figuera i, finalment, la tercera correspondria a la reflexió del narrador i el final de la història.
L’estil que Jesús Moncada utilitza tant en aquest relat com als tretze restants és ràpid i concís, quasi vertiginós. Diu allò que  vol dir amb les paraules i les pàgines justes, una paraula de més pot espatllar el conte. El conte ha de ser enginyós i sorprenent. Per tant, no ha d'estranyar que allò que més caracteritza l'estil narratiu dels contes d'El Cafè de la Granota –i de la resta de contes de Jesús Moncada– sigui l'agilitat i la concisió expositives.
Aquest capítol, igual que la resta del llibre, està escrit tot en prosa.  És tracta concretament d’un soliloqui, és a dir, un discurs o reflexió en veu alta sense interlocutor.  Està escrit amb el català propi del nord occidental, amb els trets propis de la franja de ponent. Gairebé tot el text és un narració on el net de l’àvia protagonista de la història, que és un narrador omniscient, relata els fets. També hi ha altres narradors secundaris interns com la tia Ramona.
El relat, com és habitual en la prosa de Moncada, és ric en locucions i frases fetes que contribueixen a donar agilitat i un to popular al text, com podrien ser:

Li va escalfar el llit manta vegada
Si no va mau, no bada boca
Que si això i que si allò, i que si tomba i gira
Fins que en tingué prou
Havia covat el seu ressentiment durant anys i panys
Recorda fil per randa
Necessitaren déu i ajut
Sempre tenia la pólvora a torrar
Es veu el trill als garrons
La por se la menja
Pel que fa la morfosintaxi, en aquest conte predominen les oracions compostes com podrien ser  “Tanmateix, no aconseguirem ablanir-li el traspàs, ja que ho diu la tia Ramona, i ella té la mà trencada en agonies” o “Té massa por, i tots els massa són dolents, fins i tot per morir-se”. Tot i així, també hi ha oracions simples com “Però tots ho sabem”. 
En quant al llenguatge, allò que més caracteritza el llenguatge literari d’aquest escriptor és l’oralitat, en especial en el cas de les narracions breus com és aquest conte. Un to de llengua oral que sembla que les històries hagen estat recollides directament de la veu del poble.
Finalment, en quant a la semàntica, es fa referència principalment a la por, la mort i la venjança, que són els temes principals del relat, on els mots  clau podrien ser algunes de les expressions abans esmentades que reflecteixen clarament els camps semàntics predominants d’aquest conte:  “Havia covat el seu ressentiment durant anys i panys”, “Recorda fil per randa” o “La por se la menja”. Un altre mot clau seria la figuera, a través de la qual es desenvolupa tota la història. 

       

CONCLUSIÓ
És un conte que impressiona perquè tracta el tema principal, que és la mort, de manera humorística, seguint l’argument de la discussió que va tenir l’àvia, protagonista del conte, amb el seu marit per la plantació de la figuera.  Al estar escrit en un dialecte del nord occidental, hi ha paraules que no s’entenen o vocabulari típic de Mequinensa (el poble on passa la història) una mica diferent, però que alguns mots per context s’entenen. Tot i així ens ha semblat un dels contes més interessants i entretinguts per l’argument i per l’ús que fa l’autor del llenguatge.

GLOSSARI
Amortallar: embolicar el difunt en la mortalla
Apotecari: aquell que antigament preparava medicaments
Encarcara: perdre la flexibilitat esdevenir rígid
Preludi: esdeveniment que precedeix i prepara quelcom més important.
Esfereïda: espantada.
Esbatanat: obert de bat a bat. 
Afitorar: ferir amb la fitora, una forca de tres dents usada per a pescar. 
Galindaina: adorn de poc valor. 
Entaforar: amagar en un forat o un racó.
Feredat: por intensa.
Veus volanderes: rumors.
Conèixer pam a pam: conèixer completament.
Ser una mosca balba: ser algú que actua calladament i sembla inofensiu.
Tenir la pólvora a torrar: estar disposat a atacar en qualsevol moment.
Veure el trill als garrons: estar a punt de morir.




WEBGRAFIA



Alba Olivares i Ramon Manzanera
Publicat per a

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)