Introducció. Comparació entre capítols

Jesús Moncada Mequinensa (1941)- Barcelona (2005)

Jesús Montcada va néixer en plena postguerra en un petit poble de vençuts per la Guerra Civil, entre els riu Segre i l’Ebre. L’economia del seu poble es basava principalment en transportar mercaderies de les nombroses mines dels voltants per aquests rius, fet que trobem reflectit en un dels seus contes: Senyora mort, carta de Miquel Garrigues. Va fer els estudis primaris a Mequinensa i després es va traslladar a Saragossa amb 12 anys a estudiar batxillerat. Durant els seus estudis a la capital de província fa nombroses visites al seu poble natal. I mentre fa els cursos superiors de batxillerat estudia també tres cursos de magisteri i torna a Mequinensa per a exercir de docent durant un parell de cursos, sense tindre encara 18 anys. Després retorna a Saragossa on compleix el servei militar obligatori i al acabar, torna a exercir de docent al seu poble.
A 1966 Montcada es mou cap a Barcelona. Dedica el seu primer any a la pintura comercial i treballa a l’editorial Montaner i Simón, com ajudant de Pere Calders, qui l’animarà a escriure. El fet que es traslladés a Barcelona va fer-li una empenta a la seva obra, tant pictòrica com literària. A 1981 publica la seva primera col·lecció de contes: Històries de la mà esquerra i altres narracions. A la mort del seu pare al 1982 Moncada decideix dedicar-se molt més a la literatura que a la pintura. Des d’aquell moment es dedicà a escriure i a fer traduccions en català per diverses editorials, fins a la seva mort a causa d’una greu malaltia al 2005.


La seva obra: El Cafè de la Granota

Els catorze contes van estar redactats entre 1980 i 1985 i publicats finalment al març de 1985 per l’editorial La Magranta. Tots aquests contes tenen un rerefons comú i un caràcter unitari. Es podria pensar que els contes del Cafè de la Granota han estat escrits com a independents i que l’autor no pretenia constituir una unitat mentre els escrivia, però els trets comuns i una sèrie d’elements que els impregnen a tots fan que finalment els contes es trobin en perfecta sintonia i homogeneïtat.
Escenari Geogràfic
Un dels elements que fa possible aquesta sensació d’unitat és l’escenari on es desenvolupa l’acció dels contes. Tots els contes d’una manera o una altre tenen com a epicentre el poble de Mequinensa. A més es fa referència també a poblacions de les rodalies com Lleida, Fraga o Torrent de Cinca. Trobem també que es nombren cafès, en molts dels contes surt contextualitzat el Cafè de la Granota, es nombren les mines, per exemple la de Flix, i també els llaüts dels molls de l’Ebre. Tots aquests elements surten directa o indirectament als contes relacionant-los entre si. Per exemple, al conte un barril de sabó moll, surt ja nombrat el Cafè de la Granota:
“Allò del Florenci va començar que ja es volia fer l’horeta d’anar a dinar —em digué el vell Cristòfol a La Granota mentre bevíem cafè..”
També trobem molts personatges que surten a diferents contes: llaüters, minaires, pagesos, botiguers... Tots ells són típics personatges que podríem trobar en un poble com el de Mequinensa de l’època.
Escenari temporal i històric
No hi ha gaires dates en les narracions però les poques que hi ha situen les històries entre les dècades dels cinquanta i principis del seixanta del segle XX.
Al conte Futbol de la ribera trobem esmentada la data del partit de futbol: “...aquella tarda de 1958 destinada a passar a la història esportiva de la vila;” . Aquesta data ens situa a les darreries dels anys 50.
També trobem al conte Amarga reflexió sobre un manat de cebes una referència temporal: en ell es redacten els fets cronològicament i trobem expressions com “ a dos quarts de dues de la nit del quinze de novembre de mil nou-cents cinquanta vuit “ que ens tornen a situar al mateix any.
En un enigma i set tricornis també es troba una referència al temps dient el cronista que “a principis dels anys seixanta el pes de les forces de l’ordre de guarnició a la vila excedia de bon tros la mitja tona, això sí, distribuïda entre set guàrdies civils de manera més aviat poc equitativa “.
Podríem parlar també del context històric veient que en diferents contes es parla dels “tricornis”, conegut barret de la Guàrdia Civil característic del Franquisme. L’opressió i repressió política que trobem per exemple a amarga reflexió sobre un manat de cebes són un símbol característic també de l’època on es situen les narracions, a més, es van diferents referències explicites a la dictadura i al franquisme. Al conte Guardeu-vos de somiar genives esdentegades trobem però una referència a la guerra de Corea, que va tenir lloc entre 1951 i 1953 que també ens situen històricament.


L’humor i l’ironia

Un altre element que comparteixen els contes és que tots homogeneïtat en el to d’humor i una forta ironia en la majoria dels contes. Els únics contes que tenen més mancança d’aquest to d’humor i ironia són Preludi de traspàs i Guardeu-vos de somiar genives esdentegades. També són aquests dos contes els que posseeixen una estructura diferent: no s’organitzen ni en forma de crònica , d’informe objectiu ni de soliloqui. Són dos contes redactats des de la perspectiva d’un narrador omniscient. Aquest to d’humor i ironia el veiem reflectit en les obres de Pere Calders el qual va influir notablement en Jesús Moncada. Aquests dos fenòmens es donen sovint en forma que el conte pot semblar un acte quotidià i finalment té un nus i/o desenllaç poc comú, fora de l’habitual.


Mort i rituals funeraris

Jesús Moncada tracta la mort com un fet habitual i s’allunya del dramatisme i la gran importància que li pot donar molta gent. En aquest tema trobem també que utilitza molt d’humor i ironia per treure-li importància. Als contes que surt ‘’la mort’’ sovint tenen elements extraordinaris , sorprenents que molts cops freguen la màgia. Seria els casos de Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana o Els delfins, entre d’altres. En canvi, en Preludi de traspàs o Guardeu-vos de somiar genives esdentegades la mort pren un paper més greu i seriós . Les supersticions d’aquest últim conte també ens aporten també un punt de vista de la forta creença religiosa que hi havia, considerada des del punt de vista del conte irracional i esgarrifadora.
Crítica social i política
Molts dels contes semblen escrits amb una intenció didàctica i de crítica. Es critica d’una manera divertida les passions, actituds morals, els anhels i els somnis dels diferents personatges dels contes. Malgrat aquest esperit crític els contes no estan escrits amb intenció moralitzadora ni religiosa. Així doncs, trobem diferents temes als contes:
Informe provisional sobre la correguda d’Elies sembla parlar de la avarícia.
Els delfins de la vanitat.
Paraules des d’un oliver de la mesquinesa.
Amor fatal en decúbit supí de la repressió sexual i la hipocresia.
Aquestes crítiques socials deixen entreveure les simpaties de l’autor i sovint, freguen la sàtira. També trobem que els personatges més desfavorits, com pot ser el Florenci el jove maltractat per l’amo, acostumen a anar acompanyats d’un cert grau de tendresa que encara fa més profunda la crítica. Per altre banda, si parlem dels personatges més benestants, com podria ser en Pere Camps el patró del Florenci, la crítica és més punyent i té un punt de sarcasme o ironia corrosiva.


Estil

Jesús Moncada utilitza sovint “l’expressis verbis”: el conte ha de ser ràpid i concís, quasi vertiginós, encara que tingui quinze pàgines.
Diu el que vol dir amb les paraules i les pàgines justes, una paraula de més o de menys pot espatllar el conte sencer. El conte ha de ser enginyós i sorprenent, inesperat per al lector. Allò que caracteritza als contes del Cafè de la Granota és sens dubte l’agilitat i la concisió expositiva sense caure mai en la sobrietat i molt menys en l’excessiva brevetat. La digressió i les al·lusions són molt utilitzades, com bé diu el cronista, no s’han de barrejar les històries.
També cal destacar que a primera instància no ens adonem de la precisió , preocupació i dedicació que ha empleat Moncada a l’hora d’escriure els contes i crear els seus artificis literaris, però que realment hi estan.


Estructura

Els catorze contes es poden dividir pel que fa a l’estructura en dos grups:
Els soliloquis: “La plaga de la ribera”,”Senyora mort, carta de Miquel Garrigues” ,”els delfins”, “Paraules des d’un oliver” i “l’assassinat del Roger Ackroyd”.
Aquests soliloquis es poden classificar també en diferents tipus:
-Soliloqui pur: ”els delfins”.
-Soliloqui epistolar: “La plaga de la ribera” i ”Senyora mort, carta de Miquel Garrigues”.
-Soliloqui amb interlocutor mut: “Paraules des d’un oliver” i " l’assassinat del Roger Ackroyd”.
Les cròniques o informes: “Un barril de sabó moll”,” absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana”, “informe provisional sobre la correguda d’Elies”, “Futbol de ribera”,” un enigma i set tricornis”,”amarga reflexió sobre un manat de cebes” i d’alguna manera també ho és “Amor fatal en decúbit supí.”
Preludi de traspàs i Guardeu-vos de somiar genives esdentegades quedarien fora d’aquests grups, ja que estan narrats des d’un punt de vista d’un narrador omniscient.

Llenguatge

El lèxic i fraseologia emprats per Moncada són típics del català occidental. Molts cops tracta també expressions i paraules típiques de la seva zona local o comarcal, com per exemple, el lèxic relacionat amb la navegació per l’Ebre, com el ‘’llaüt’’, un tipus d’embarcació de la zona. El que destaca també molt del seu llenguatge és l’oralitat dels seus contes, sobretot en les narracions breus. Això vol dir que els contes semblen haver estat passats de veu en veu per la gent del poble i sovint, el narrador es presenta com un fidel observador o coneixedor dels fets que ens explica la història. Un dels principals cronistes de les històries és el vell Cristòfol que personifica la veu del poble.


Marc Rider i Marta Pérez